Mirades

Cuando su mirada se ha cruzado con la mía,
saltó sólo una chispa, y prendieron tantos fuegos
que se fue la luz del día;
arrasamos los bosques;
también vi como ardían
los nidos en los postes.
(fragment de Pedrá, un excelent treball d'Extremoduro)

Com tants de cops pasa, una trucada, resolc el problema i un cop acabat, miro a la base de dades d'empleats per a veure qui es la persona que m'acaba de trucar i no la conec, no associo el nom que surt a la pantalla del telèfon amb una cara.

Una noia mes d'entre tantes a un departament on hi ha molt moviment. Per a mi penso, psé, res especial, una altra novetat que desconeixia.

Així segueixen algunes trucades per algun problema, i com sempre, en un moment resolt i endavant sense més, es una part de la meva feina diària, per més que pensi que es una llauna, no deixa de ser una oportunitat de trencar el ritme i apartar el cap encara que sigui per un moment, dels problemes habituals, amb la part bona i dolenta que te: aparcar un tema, i/o perdre el fil.

Un dia qualsevol, veig una noia que entra al departament per a parlar un moment amb el director, res fora del normal, per a mi penso, una alegria per a la vista... Tot canvia quan surt i marxa... Un moment fugaç, breu, una simple mirada...

Li veig la cara a la gent quan surten del departament, no quan entren, igual els hi passa amb mi, ja que estic d'esquena a les dues portes. Però aquest cop ha estat diferent... Sovint dins el departament entra algú que un de nosaltres no sap qui es i un cop ha marxat algú de nosaltres pregunta en veu alta qui es a veure si algú ho sap, sovint sense cap raó especial, gairebé sempre simple curiositat.

No es el cas, a ningú li desperta cap interés, però a mi si. Ella en sortir m'ha fet una mirada com recordo que algú em va fer fà bastants anys... Et veig, et miro, em fixo en els teus ulls, tu fas el mateix per acabar amb un somriure. Es d'aquelles en que dos es miren amb un cert interés barreja de sorpresa i una mena de  complicitat de trobar algú amb qui simplement amb una ullada veus com a una persona que et desperta alguna mena de simpatia o conexió sovint inexplicable, basada en una simple percepció visual.

No puc oblidar aquest creuament de mirades, que va ser, un segon? No crec que donés per a més temps, però es un instant d'aquells on et fixes en tota mena de detalls, el com un somriure canvia o s'amplifica mutuament en sentir-se correspós...  Seria molt arriscat dir que van ser mirades de  desig, no crec que sigui el cas, però si d'alguna mena d'interés...

Un cop ja fora ella, pregunto als demés qui es, ningú em respon, insisteixo, i un em diu, si, treballa a la planta x amb y. Com si res. No em sona la seva cara, però m'agrada, la mirada que ens hem creuat, el seu estil de vestir, encaixen amb mi, es la gent que instintivament em desperta alguna mena de simpatia i bona ona.

Quan al dia següent em truca una noia per un problema, i jo per trencar el ritme li dic que enlloc de conectar al seu ordinador baixo on es per a ajudarla, miro qui es un altre cop, i sense més, vaig. Pregunto a la entrada, m'adreçen a ella, i la veig...

No sabria descriure el que vaig notar en aquell moment, al reconèixer a la persona amb la que m'habia creuat una mirada breu però intensa... La seva reacció natural i desprès d'agraiment per la ajuda oferta per la meva part em deixen fer volar la imaginació.

No te res a veure amb la foto que te a la base de dades de personal, cara a cara, en persona guanya tant...

Des d'aquell moment, li he donat moltes repassades mentalment a la situació, la meva imaginació no ha parat... o ja si, qui sap!